Moltes societats desenvolupen petites activitats complementàries que mai van arribar a reflectir-se en els seus estatuts. Fins ara, això podia convertir-se en un problema quan Hisenda revisava determinades deduccions d'IVA. El Tribunal Suprem acaba de posar límits a aquesta interpretació excessivament formalista.
Durant anys, en determinades comprovacions d’VA, l’Administració ha vingut sostenint una idea bastant rígida. Si una despesa no estava vinculat directament amb l’activitat principal o amb l’objecte social de la societat, la deducció de l’IVA suportat podia rebutjar-se automàticament. Això provocava situacions bastant discutibles.
Per exemple, empreses que realitzaven una activitat econòmica addicional, perfectament facturada i declarada, amb IVA repercutit i ingressat, però que després es trobaven que Hisenda negava el dret a deduir les despeses associades simplement perquè aquesta activitat no apareixia recollida expressament en els estatuts socials.
La conseqüència pràctica era estranya. L’empresa havia d’ingressar l’IVA d’aquesta activitat, però no podia recuperar l’IVA suportat necessari per a desenvolupar-la. I aquí és precisament on entra en joc aquesta nova doctrina del Tribunal Suprem (TS)
mitjançant la seva recent sentència de 18 de maig de 2026.
És important revisar si existeixen activitats secundàries o complementàries que generen IVA repercutit. Analitzar si Hisenda ha rebutjat deduccions basant-se únicament en l’objecte social i comprovar activitats patrimonials, arrendaments o explotacions accessòries dins de societats operatives.
L'important per a l'IVA no és l'objecte social
La sentència del TS insisteix en una idea que, encara que sembla òbvia, no sempre s’estava aplicant correctament. Des del punt de vista de l’IVA, el rellevant no és el que figuri escrit en els estatuts, sinó l’existència real d’una activitat econòmica.
És a dir, si una societat organitza mitjans materials o humans per a prestar serveis, arrendar béns o intervenir econòmicament en el mercat, existeix activitat econòmica a l’efecte de l’IVA, encara que aquesta activitat no coincideixi exactament amb la redacció de l’objecte social.
El Tribunal Suprem recorda a més que les societats mercantils, excepte prova en contra, tenen la consideració d’empresaris o professionals a l’efecte de l’impost. Per tant, intentar equiparar “objecte social” i “activitat econòmica” suposa barrejar dos plans distints.
Un pertany a l’àmbit mercantil. L’altre pertany al funcionament tècnic de l’IVA. I no sempre coincideixen.
L’objecte social pot tenir rellevància mercantil, però no determina per si sol el dret a deduir IV. La realitat econòmica i l’activitat efectivament desenvolupada adquireixen un pes fonamental. Convé documentar correctament qualsevol activitat complementària que generi ingressos recurrents.
El principi de neutralitat de l'IVA torna a guanyar pes
La resolució també reforça un dels principis essencials de l’IVA, encara que moltes vegades quedi ocult entre articles i requisits formals. Qui repercuteix IVA per una activitat econòmica ha de poder deduir-se l’IVA suportat vinculat a aquesta mateixa activitat. Aquest equilibri és precisament el que manté la neutralitat de l’impost.
El contrari acabaria generant un efecte distorsionador. L’empresa actuaria com a recaptadora de l’impost enfront d’Hisenda, però suportant un cost fiscal que el sistema, en teoria, no pretén que assumeixi. Per això el Suprem entén que no té sentit exigir l’ingrés de l’IVA derivat d’una activitat i, al mateix temps, impedir la deducció de les despeses necessàries per a desenvolupar-la.
La clau no està en el nom de l’activitat, està en si existeix una connexió real entre les despeses suportades i l’activitat econòmica desenvolupada.
No n’hi ha prou amb emetre factures; ha d’existir una activitat econòmica real i acreditable. La connexió entre despesa i ingressos continua sent essencial. La comptabilitat i la documentació de suport continuen sent determinants en una inspecció.
Què pot canviar a partir d'ara?
Aquesta doctrina pot tenir impacte en bastantes situacions habituals. Societats que lloguen immobles o places de garatge de manera accessòria. Empreses operatives que exploten actius patrimonials de manera independent. Entitats familiars que
desenvolupen activitats paral·leles no previstes inicialment en estatuts. Fins i tot
determinats arrendaments o explotacions patrimonials que Hisenda venia qüestionant de manera gairebé automàtica.
Això sí, la sentència no significa que tot despesa vagi a ser deduïble. El Tribunal no elimina els requisits habituals de l’IVA. Continua sent necessari acreditar:
- Que existeix una activitat econòmica real
- Que es repercuteix IVA
- Que la despesa guarda relació amb aquesta activitat
- I que l’operació no respon a un ús privat o aliè a l’activitat empresarial
La diferència és que ara el simple fet de no coincidir amb l’objecte social ja no pot utilitzar-se, per si sol, com a argument definitiu per a negar la deducció.
Revisar regularitzacions antigues on es va denegar IVA per falta de connexió amb l’objecte social. Analitzar possibles vies de defensa en procediments oberts. Valorar si determinades activitats accessòries haurien de reflectir-se igualment en estatuts per prudència mercantil.
Per a ampliar aquesta informació consulti amb Assessoria fiscal
Si t’ha semblat interessant comparteix-ho en xarxes socials, gràcies!
